Canarians rally to defend at risk species from the Island’s Government

Environmentalists will rally today (12 p.m., San Telmo Sq., Las Palmas) in defense of at-risk species against Canarian Government’s plan to reduce the official list of endangered species in the Canaries. This plan would result in an open-road policy for some of the most controversial infrastructure projects such as the new industrial port in Granadilla, Southern Tenerife. More specifically, it has been proven by scientists that this project would seriously affect the natural balance of an area such as El Médano.

Most Canarian citizens are highly concerned with the protection of environment in such a fragile territory. That is the reason why it seems so hard to understand why the Canarian Government chooses to fight for big corporations and tycoons’ interests rather than preserve Canarian people’s natural heritage. The fact that the island’s Government refuses to follow the scientific community’s advice against the relaxation of protection rules only makes clearer to us that this is a Government willing to defend speculation against honest citizens.

Please help us let the world know about this serious problem in the Canaries and pass this on to your contacts or whoever may be interested. If you live in Gran Canaria or plan to be there on 20th March, take some time to join the rally. In doing so, you will get to know a bit more about real life in the Canaries and you will contribute to the preservation of species and the defense of the environment in these islands in West Africa.

Dues iniciatives necessàries

Només es perd la batalla que no es lliura, la lluita que s’abandona. Els vells militants ho saben prou bé, i per això perseveren, perseveren i perseveren. Recentment, he tingut dues alegries. Es tracta de dues iniciatives diferents que potser empenyeran en la mateixa direcció. Probablement deveu haver sentit parlar de la primera. Es tracta del manifest Otra Canarias Es Posible, un text que, tal com el seu nom indica, ens anuncia la possibilitat de construir una altra Canàries sota uns altres paràmetres, uns altres supòsits. Convé llegir-lo. I firmar-lo, diria jo. Tot i que, al meu parer, el text entra poc en els problemes concrets de les illes i desprèn una certa flaire sucursalista de pamflet importat per a l’avinentesa, no dubto de la bona intenció dels autors que, entre d’altres coses diuen: “cap projecte de (re)construcció social de Canàries, de sortida de l’actual situació de crisi, no serà possible si no es fonamenta en l’empoderament d’un fort moviment social articulat en torn d’un model alternatiu de país, que és més que una alternativa econòmica. Un model alternatiu de societat, lluny de la individualista i egoísta que proposa el neoliberalisme. Una societat basada en la cooperació, la participació, la democràcia real, la igualtat de gènere… perseguint l’ideal republicà -sempre actual- de Llibertat, Igualtat i Fraternitat”. A banda de la satisfacció que dóna que parlin de Canàries com allò que és, un país, penso que aquesta mena d’iniciatives són necessàries i fins imprescindibles si al seu entorn s’hi aplega gent genuïnament interessada a construir una altra Canàries possible.

La segona d’aquestes iniciatives no ha tingut ara per ara tanta acollida, ni mediàtica ni popular. La conec prou bé, perquè jo mateix la vaig veure néixer. Es tracta d’una recollida de firmes a la xarxa contra “aquesta llei de finançament”. Mira de moure consciències, generar un debat entre la ciutadania canària a les illes i entre els canaris de l’exterior per tal que els diputats i senadors canaris, independientement del partit que representin, sentin al darrera el pes d’una societat conscient i mobilitzada, sanament preocupada pel que no és altra cosa que un nou atracament a mà armada a les illes per part del govern d’Espanya i els seus suports a la Cambra Alta i Baixa. És, si es vol, una mena de toc d’atenció a la dignitat política perquè no es doni suport a aquesta llei de finançament autonòmic que tant perjudica la nostra terra. Tanmateix, el punt de partida és difícil. Un tema tan important com aquest no sembla suscitar gaire interès fora dels cercles patronals i els dirigents d’alguns partits. Els ciutadans canaris semblen desconèixer la importància i l’abast de les retallades en el finançament de l’arxipèlag, en què ara per ara també participen els nostres diputats i senadors. I, en canvi, ens hi juguem tant!!

Us convido a conèixer i recolzar ambdues iniciatives. Encara que no coincidiu plenament amb alguna d’elles, en vindran d’altres que també necessitaran el recolzament de tots. I, novament, caldrà deixar de banda les diferències per a poder sumar i construir aquesta altra Canàries possible.

Matar el missatger

El president del Cabildo de Tenerife diu en una entrevista concedida al diari el Día que no sap si la institució que presideix des de fa deu anys té competències en matèria de transport (?). I que, a més a més, tan se li’n dóna, si en té o no. Cal tenir valor!

Com que a aquesta mena d’individus no els deu fer gens ni mica de gràcia que els repliquin, quan li pregunten per la neboda d’en Paulino i per altres intents de nepotisme, diu que qui escolta un càrrec públic ha d’anar a la garjola.

Doncs sí, sembla que la millor defensa és un bon atac: si el que fem és tràfic d’influències, i ens sembla bé, a partir d’ara -lluny de penedir-nos d’aquesta pràctica i de demanar perdó- el millor, i el més efectiu, serà intentar continuar escampant la por.

Així que el pròxim pas a l’àtic del poder és ben clar: per tal de donar exemple, caldrà matar el missatger.

Ho aconseguiran?

Menys “esforços”, si us plau

Diu en Manuel Chaves, vicepresident com és del Govern d’Espanya, que Espanya farà un “esforç” amb el R.E.F. canari. Personalment, i no crec ser l’únic, fins i tot em conformaria que complissin la llei, que, entre d’altres coses, diu que l’Estat es compromet a no invertir a Canàries menys de la mitjana per càpita a la resta de l’Estat (2.963 euros envers 2.753 euros a Canàries per aquest any), una cosa que no es compleix des de… sempre! Però no, Canàries no pot esperar tal cosa d’Espanya, que reparteix els seus diners acontentant totes les autonomies primer, de Gibraltar en amunt; si després sobra res, li toca a Canàries. Només aplicant aquesta lògica s’entén que es vulgui acontentar les illes amb un Pla Especial, fora de la llei de finançament, i arran de la insistència de Coalición Canaria, els mags del “sí crític”. En lloc de convertir-se en llei per a esbraonar les relacions entre Espanya i Canàries, és un acord amb un determinat grup polític en funció dels seus recolzaments parlamentaris. Aquest és l’esforç d’Espanya envers el nostre país. Quelcom hi deu haver a la llei de finançament -bé, ja sabem de què es tracta- si ni a Coalición ni al Partit Popular ni a Nueva Canarias estan contents. Només “la veu del seu amo”, també coneguts com a “socialistes canaris”, s’atenen disciplinadament a jugar el paper de portanoves que històricament els ha assignat el socialisme espanyol, com bé vàren demostrar quan van votar en contra de la LOTRACA 2, canviant el destí del seu vot amb un simple gest de Ferraz. I així estem, amb un pam de nas, entre els qui ens neguen el pa i la sal i els qui no saben administrar els quatre quartos que ens van quedant. No és el grau de bondat del governant de torn a Madrid: és el nul pes polític de Canàries en un context de dependència i d’intercanvi desigual entre Canàries i Espanya, juntament amb el nul valor i valentia de la nostra classe política, tan domesticada, ella. Pensant-ho millor, m’agafen ganes que es deixin estar de tants “esforços” amb nosaltres i que almenys no ens robin tant.

Buscar-se la vida un cop mort

Els familiars dels afectats per la repressió després de la Guerra d’Espanya (1936-1939) denuncien que les autoritats públiques a l’illa de Tenerife no col·laboren amb les associacions d’afectats en la detecció de les fosses comunes i en les posteriors mesures d’identificació per tal de poder enterrar de manera digna aquestes persones.

Les autoritats no hi col·laboren. Per què deu ser?

“Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts”

Si lluitem podem perdre. Això diu el gran rètol que hi ha penjat a la façana de la casa dels Medina Cáceres, a la localitat de Playa Blanca a l’illa de Lanzarote. Si lluitem podem perdre. Aquesta família, que viu en aquesta casa des del 1905, s’enfronta des de fa anys a la voracitat dels taurons immobiliaris que, no contents amb haver destrossat l’hàbitat i la manera de viure de la família, pretenen també foragitar-los de casa seva.

Ho veig en un magnífic documental de Manuel Mora Morales mentre encara ressonen les paraules que ha escrit aquesta família per a tot aquell que les vulgui llegir:

“Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts”

Crònica urgent d’un viatge canari vençolà: (X) Caracas

A Maracay m’acomiado del grup i començo la darrera etapa del viatge sol. Abans de pujar a l’autobús em passen el detector de metalls i una treballadora de la companyia grava en vídeo les cares de tots els passatgers. Darrera meu, una senyora parla pel mòbil i explica que van segrestar el fill de no sé qui però que ja l’han alliberat. No sap si han pagat, diu. És el primer cop que em topo, tot i que de refiló, amb el tema de la violència. Reitero que en tot moment em vaig sentir molt segur. Passo per San Juan de los Morros; els paisatges són impressionants. Caracas em rep amb el seu enrenou habitual de què només em salva el metro, net i segur. Al vagó, els treballadors d’una empresa pública celebren l’elecció de Miss Veneçuela com a Miss Univers i, com diuen, amb un vestit “rojito, rojito”. A l’altra banda m’espera el meu anfitrió, Ignacio Hernández, músic popular, amic dels seus amics, bolivarià convençut i fanàtic d’Alí Primera, sobre totes les coses. Em regala música popular veneçolana. Les primeres hores transcorren compartint l’estona amb els amics de El Amparo, en ple Catia, barri popular com n’hi ha pocs, on es confonen el cuatro i el timple. La resta del temps el passo coneixent músics, luthiers, bona gent… al taller de Rafael, un lloc gairebé màgic on la gent s’aplega a fer gresca, conversar, beure cervesa i cultivar l’amistat. Allà conec uns nois de l’Ensemble Zuhe. M’expliquen que no fa gaire van tocar amb la rondalla d’un centre canari; els encanten les folies. Són joves promeses de la música veneçolana i en aquest punt és on sorgeix un debat, l’etern debat sobre tradició i modernitat.

Aprofito per anar recapitulant, tot i que sé que encara aniré processant durant molt temps tantes idees i tantes sensacions. Acumulo sensacions contradictòries, sense ocultar que la meva impressió general és molt positiva. En un vagó del metro un rètol em diu que “El presidente Chávez es más que amor, frenesí”, fent-se ressò d’una popular telenovel·la. Algú li ha retallat la cara amb un cúter. Penso que tot el que he vist no es pot explicar exclusivament per l’empenta d’una sola persona; que l’esquerra és molt aficionada a elevar als altars els seus propis gurus… Que l’esquerra ha sigut experta, històricament, a l’hora de mirar cap a un altre cantó i  tenir una doble moral… Els mitjans de comunicació progovernamentals insisteixen en la campanya contra l’ús de les bases colombianes per part de l’exèrcit dels Estats Units. En canvi, quan hi va haver el cas des bombarders russos a Cuba el 2008, Fidel va sortir dient allò de “no se’ls ha de donar explicacions ni demanar excuses o perdó”. I Chávez va declarar, “jo faré anar un d’aquests ginys”. Una cosa que per a l’estabilitat de la regió deu ser molt bo, pel que es veu, gairebé tant com els gringos a Colòmbia. Fes el que jo dic i no el que jo faig? Tanmateix, també em pregunto quina és la importància real de tot això davant d’indicadors tan rotunds com el de l’índex de pobresa extrema, que el 1996 era d’un 42,5% i el 2007 del 9,5%. Què pesa més? Què ens hauria d’importar més si, al capdavall, un procés històric, una revolució, és també una obra humana i, per tant, imperfecta? Quin grau d’imperfecció és legítim i convé assumir? ¿Hasta dónde debemos practicar las verdades? ¿Hasta dónde sabemos?, com cantava Silvio Rodriguez. Cadascú ha de respondre a aquesta pregunta. Al meu parer, els veneçolans ho estan fent des de fa onze anys. Fi del viatge.