Matar el missatger

El president del Cabildo de Tenerife diu en una entrevista concedida al diari el Día que no sap si la institució que presideix des de fa deu anys té competències en matèria de transport (?). I que, a més a més, tan se li’n dóna, si en té o no. Cal tenir valor!

Com que a aquesta mena d’individus no els deu fer gens ni mica de gràcia que els repliquin, quan li pregunten per la neboda d’en Paulino i per altres intents de nepotisme, diu que qui escolta un càrrec públic ha d’anar a la garjola.

Doncs sí, sembla que la millor defensa és un bon atac: si el que fem és tràfic d’influències, i ens sembla bé, a partir d’ara -lluny de penedir-nos d’aquesta pràctica i de demanar perdó- el millor, i el més efectiu, serà intentar continuar escampant la por.

Així que el pròxim pas a l’àtic del poder és ben clar: per tal de donar exemple, caldrà matar el missatger.

Ho aconseguiran?

Menys “esforços”, si us plau

Diu en Manuel Chaves, vicepresident com és del Govern d’Espanya, que Espanya farà un “esforç” amb el R.E.F. canari. Personalment, i no crec ser l’únic, fins i tot em conformaria que complissin la llei, que, entre d’altres coses, diu que l’Estat es compromet a no invertir a Canàries menys de la mitjana per càpita a la resta de l’Estat (2.963 euros envers 2.753 euros a Canàries per aquest any), una cosa que no es compleix des de… sempre! Però no, Canàries no pot esperar tal cosa d’Espanya, que reparteix els seus diners acontentant totes les autonomies primer, de Gibraltar en amunt; si després sobra res, li toca a Canàries. Només aplicant aquesta lògica s’entén que es vulgui acontentar les illes amb un Pla Especial, fora de la llei de finançament, i arran de la insistència de Coalición Canaria, els mags del “sí crític”. En lloc de convertir-se en llei per a esbraonar les relacions entre Espanya i Canàries, és un acord amb un determinat grup polític en funció dels seus recolzaments parlamentaris. Aquest és l’esforç d’Espanya envers el nostre país. Quelcom hi deu haver a la llei de finançament -bé, ja sabem de què es tracta- si ni a Coalición ni al Partit Popular ni a Nueva Canarias estan contents. Només “la veu del seu amo”, també coneguts com a “socialistes canaris”, s’atenen disciplinadament a jugar el paper de portanoves que històricament els ha assignat el socialisme espanyol, com bé vàren demostrar quan van votar en contra de la LOTRACA 2, canviant el destí del seu vot amb un simple gest de Ferraz. I així estem, amb un pam de nas, entre els qui ens neguen el pa i la sal i els qui no saben administrar els quatre quartos que ens van quedant. No és el grau de bondat del governant de torn a Madrid: és el nul pes polític de Canàries en un context de dependència i d’intercanvi desigual entre Canàries i Espanya, juntament amb el nul valor i valentia de la nostra classe política, tan domesticada, ella. Pensant-ho millor, m’agafen ganes que es deixin estar de tants “esforços” amb nosaltres i que almenys no ens robin tant.

Buscar-se la vida un cop mort

Els familiars dels afectats per la repressió després de la Guerra d’Espanya (1936-1939) denuncien que les autoritats públiques a l’illa de Tenerife no col·laboren amb les associacions d’afectats en la detecció de les fosses comunes i en les posteriors mesures d’identificació per tal de poder enterrar de manera digna aquestes persones.

Les autoritats no hi col·laboren. Per què deu ser?

“Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts”

Si lluitem podem perdre. Això diu el gran rètol que hi ha penjat a la façana de la casa dels Medina Cáceres, a la localitat de Playa Blanca a l’illa de Lanzarote. Si lluitem podem perdre. Aquesta família, que viu en aquesta casa des del 1905, s’enfronta des de fa anys a la voracitat dels taurons immobiliaris que, no contents amb haver destrossat l’hàbitat i la manera de viure de la família, pretenen també foragitar-los de casa seva.

Ho veig en un magnífic documental de Manuel Mora Morales mentre encara ressonen les paraules que ha escrit aquesta família per a tot aquell que les vulgui llegir:

“Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts”

Crònica urgent d’un viatge canari vençolà: (X) Caracas

A Maracay m’acomiado del grup i començo la darrera etapa del viatge sol. Abans de pujar a l’autobús em passen el detector de metalls i una treballadora de la companyia grava en vídeo les cares de tots els passatgers. Darrera meu, una senyora parla pel mòbil i explica que van segrestar el fill de no sé qui però que ja l’han alliberat. No sap si han pagat, diu. És el primer cop que em topo, tot i que de refiló, amb el tema de la violència. Reitero que en tot moment em vaig sentir molt segur. Passo per San Juan de los Morros; els paisatges són impressionants. Caracas em rep amb el seu enrenou habitual de què només em salva el metro, net i segur. Al vagó, els treballadors d’una empresa pública celebren l’elecció de Miss Veneçuela com a Miss Univers i, com diuen, amb un vestit “rojito, rojito”. A l’altra banda m’espera el meu anfitrió, Ignacio Hernández, músic popular, amic dels seus amics, bolivarià convençut i fanàtic d’Alí Primera, sobre totes les coses. Em regala música popular veneçolana. Les primeres hores transcorren compartint l’estona amb els amics de El Amparo, en ple Catia, barri popular com n’hi ha pocs, on es confonen el cuatro i el timple. La resta del temps el passo coneixent músics, luthiers, bona gent… al taller de Rafael, un lloc gairebé màgic on la gent s’aplega a fer gresca, conversar, beure cervesa i cultivar l’amistat. Allà conec uns nois de l’Ensemble Zuhe. M’expliquen que no fa gaire van tocar amb la rondalla d’un centre canari; els encanten les folies. Són joves promeses de la música veneçolana i en aquest punt és on sorgeix un debat, l’etern debat sobre tradició i modernitat.

Aprofito per anar recapitulant, tot i que sé que encara aniré processant durant molt temps tantes idees i tantes sensacions. Acumulo sensacions contradictòries, sense ocultar que la meva impressió general és molt positiva. En un vagó del metro un rètol em diu que “El presidente Chávez es más que amor, frenesí”, fent-se ressò d’una popular telenovel·la. Algú li ha retallat la cara amb un cúter. Penso que tot el que he vist no es pot explicar exclusivament per l’empenta d’una sola persona; que l’esquerra és molt aficionada a elevar als altars els seus propis gurus… Que l’esquerra ha sigut experta, històricament, a l’hora de mirar cap a un altre cantó i  tenir una doble moral… Els mitjans de comunicació progovernamentals insisteixen en la campanya contra l’ús de les bases colombianes per part de l’exèrcit dels Estats Units. En canvi, quan hi va haver el cas des bombarders russos a Cuba el 2008, Fidel va sortir dient allò de “no se’ls ha de donar explicacions ni demanar excuses o perdó”. I Chávez va declarar, “jo faré anar un d’aquests ginys”. Una cosa que per a l’estabilitat de la regió deu ser molt bo, pel que es veu, gairebé tant com els gringos a Colòmbia. Fes el que jo dic i no el que jo faig? Tanmateix, també em pregunto quina és la importància real de tot això davant d’indicadors tan rotunds com el de l’índex de pobresa extrema, que el 1996 era d’un 42,5% i el 2007 del 9,5%. Què pesa més? Què ens hauria d’importar més si, al capdavall, un procés històric, una revolució, és també una obra humana i, per tant, imperfecta? Quin grau d’imperfecció és legítim i convé assumir? ¿Hasta dónde debemos practicar las verdades? ¿Hasta dónde sabemos?, com cantava Silvio Rodriguez. Cadascú ha de respondre a aquesta pregunta. Al meu parer, els veneçolans ho estan fent des de fa onze anys. Fi del viatge.

Crònica urgent d’un viatge canari veneçolà: (IX) Guárico

Un viatge dins d’un viatge. Així va ser el dia que vam passar recorrent la distància que va des de Socopó fins a Calabozo, estat de Guárico, una ciutat que va néixer com a lloc de desterrament. Bé, de fet va ser alguna cosa més que un viatge. Va ser també música, de la mà del reparador de somnis, Juan Ladino i família; també va ser paisatge, planes interminables, manglars enigmàtics, palmeres moriche… un viatge de dotze hores dins d’un altre viatge que ja frega les tres setmanes. Tot això per arribar finalment a Calabozo i continuar així la nostra ruta per algunes de les experiències més significatives del procés bolivarià. Aquest cop ho faríem de la mà de l’excel•lent guia i de la companyia de Fidelina, amfitriona i “alma mater” de la missió “Madres del Barrio”, un exèrcit de formiguetes sempre amatents, creixent i construint-se. El nostre cap de setmana va coincidir amb les manifestacions a favor i en contra de la nova llei orgànica d’educació, recentment aprovada a l’Assemblea Nacional. Us convido a llegir-la, és curteta, i a decidir per vosaltres mateixos si aquesta llei mereix el qualificatiu de “llei Herodes” que li va encolomar l’oposició. Jo ja l’he llegida i com a ciutadà, però també com a professional de l’educació, no trobo al text legal res sospitós de constituir un atemptat contra la llibertat de l’individu, els drets de la infància o una societat plural i crítica. En molts aspectes és més avançada que la legislació espanyola. Jutgeu vosaltres mateixos. Vaig poder comprovar com al carrer pujava la tensió sense arribar al dramatisme d’anys anteriors, cosa que em van confirmar els amics de la zona. I com els mitjans de comunicació, immediatament, s’hi posicionaven a favor o en contra. Amb tot, vaig trobar a faltar un debat assossegat sobre una llei tan important, un afer tan fonamental en l’evolució d’una societat. Potser n’hi va haver i no ho vaig saber, no es pot estar al cas de tot. Però fixeu-vos que l’educació, com a sistema formal, era del poc que encara romania intacte d’ençà dels temps de l’extingida IV República. No sembla raonable que no es canviï també aquest aspecte d’acord amb els nous temps. A Calabozo també vam poder veure un exemple de nou urbanisme, fruit de la cooperació sino-veneçolana: la “Ciudadela”. Allà es traslladaran els habitants de Lecherito, un petit enclavament de petites barraques on no hi falten les antenes parabòliques de Direct T.V. Per cert, un dels canals que es poden sintonitzar en aquesta plataforma és precisamente la TV Canària Internacional -sempre en termes molt positius- i, especialment, La Bodega de Julián, un programa molt seguit per aquestes terres, i no exclusivament entre els nostres emigrants. Però tornant a la Ciudadela, a banda de l’estil racional, net i cuidat que vaig poder observar en altres llocs, aquí la principal novetat són aquestes pulcres illes de cases de forma circular, amb una zona interior dedicada al conreu a càrrec, com no pot ser d’altra manera, del consell comunal corresponent. Això respon a aquella preocupació que crec que ja us vaig comentar d’evitar que la terra quedi ociosa i d’augmentar així la sobirania alimentària. Les acaballes de la nostra estada a Calabozo tenen un regust de timple, patates i mojo… però també tenen forma d’un globus gegant de paper de seda que vam fer enlairar a la nit. Vam demanar que arribés fins a Canàries. Potser el vau veure. L’havíem inflat amb els desitjos d’un altre món millor i, sobretot, possible.

Crònica urgent d’un viatge canari veneçolà: (VIII) Barinas

Visitem el “Frente Francisco de Miranda”. Ens hi porta la Mary Pinto, una de les nostres anfitriones, entranyable, tota hospitalitat… El Frente va néixer l’any 2003 com una organització juvenil, tot i que ara ja és una organització intergeneracional. És el nucli dur de la revolució, una espècie d’exèrcit civil que fa servir un vocabulari militar (esquadra, batalló, lluitadors, post de comandament, tropes,…) que a mi no em sedueix especialment però que es dedica fonamentalment a la feina voluntària i social. L’únic requisit per a ser-ne membre és saber llegir, cosa no gaire difícil, donat que l’analfabetisme està oficialment eradicat a Veneçuela des del 28 d’octubre de 2005 (0,1%). Se n’encarrega la missió Robinson, que fins el 2007 havia alfabetitzat 1.568.746 persones. Al Frente coexisteixen, segons vaig poder observar, el llenguatge i l’estètica dura de les organitzacions revolucionàries amb un què de grup d’activistes humanistes, solidaris, gairebé de nou encuny. Sé que el que dic pot resultar contradictori, però em sembla que va ser una sensació compartida, en un espai on tan aviat s’aclamava en Chávez com es feia dinàmica de grups (“la cadira humana”) com la que es fa a qualsevol grup juvenil catòlic o escolta. Vinculats orgànicament al P.S.U.V., es dediquen entre altres coses a l’activisme constant a les seves comunitats, identificant les necessitats (si, per exemple, alguna persona amb discapacitat necessita ajuda) i les potencialitats (feina que desenvoluparan les missions). Agraïts per la visita, ens regalen samarretes, revistes i un volum dels Miserables.

Penso que he parlat massa poc de les missions i malgrat tot són un element importantíssim per a entendre la Veneçuela d’avui. Com segurament molts ja sabreu, arran del cop d’estat del 2002, Chávez decideix fer un pas més en la seva política i passa de coquetejar amb la tercera via europea a construir un socialisme democràtic que, de fet, té més a veure amb Allende que amb Castro. És aleshores quan es comencen a endegar les missions, com a programes específics d’intervenció en el si de la societat per atacar-ne des de dins les necessitats i les deficiències. N’hi ha una pila, i cadascuna es dedica a una qüestió específica. La més coneguda i que ja he esmentat és, evidentment, la Misión Barrio Adentro (I, II i III), que ha ampliat els beneficis de la sanitat pública a Veneçuela, on dominava la sanitat privada sense que ningú no badés boca. Tanmateix, n’hi ha més: Misión Madres del Barrio, Misión Robinson, Misión Milagro, Misión Manuela Sáenz, Misión La Negra Hipólita, Misión Dr. José Gregorio Hernández, Misión Ribas, Misión Sucre, Misión Che Guevara, Misión Semilla, Misión Árbol, Misión Hábitat, Misión Mercal, Misión Guaicaipuro, Misión Vuelta al Campo,… No es poden entendre els canvis actuals al país sense la feina de tanta gent vinculada a aquestes missions.

I així coneixem les “Casas de Alimentación”, uns espais dedicats a garantir els àpats de les persones sense recursos i que es nodreix de la “Misión Mercal”. Generalment, es constitueix una mena de cooperativa a casa d’una família que es compromet a donar un àpat a un cert nombre de persones amb un nivell de necessitat prèviament avaluat pels assistents socials. La idea és que, amb el temps, aquestes cases es vagin transformant en projectes productius en si mateixos, per exemple en un forn de pa. Les persones vinculades a aquestes cases de l’alimentació ho fan de manera voluntària, tot i que reben una beca de 372 bolívars. Aquest és el dia a dia a Veneçuela, amb els seus límits i les seves contradiccions, un país ben diferent del de les miss i les telenovel·les, però al qual paga molt la pena d’acostar-se. Descobrireu que el país està en marxa, portant les regnes del seu propi destí i que, com tothom, ha d’assumir el risc de reeixir i de garantir el dret que té d’equivocar-se. Pròxima parada: El Calabozo, a l’estat de Guárico. S’acosta el final del viatge.

Crónica urgent d’un viatge canari veneçolà: (VII) Barinas

Una de les prioritats del procés que es viu actualment a Veneçuela és recuperar el camp veneçolà com a sector econòmic que ha de contribuir a la sobirania alimentària del país. S’havia construït un imaginari perniciós en el qual els veneçolans es veien a si mateixos com a pròspers ciutadans gràcies a la renda petrolera, oblidant que aquesta renda no arribava sino a uns pocs i que la resta del país sobrevivia com podia en el món rural, molt sovint sense drets socials ni polítics per la seva manca d’inclusió en el cens, cosa que va caldre sol·lucionar ràpidament. Una distorsió de la qual pocs es beneficiaven. Ara, bona part d’aquesta renda petrolera es destina al desenvolupament del camp a través del recolzament a una munió de projectes productius mitjançant els microcrèdits: us parlo de granges de porcs, de pollastres, d’horts… Els bancs comunals aproven i recolzen aquests projectes que suposen un canvi qualitatiu en persones que passen de viure en condicions econòmiques molt dures a ser amos d’incipients negocis, amb tot el que implica en termes d’empoderament econòmic i de reforç de l’autoestima i la satisfacció personal.

Així passa amb el projecte d’engreix de la “cachama” (un peix de la familia dels caràcids) que vam visitar a Los Naranjales, a una hora de Socopó. Allà ens van rebre el Daniel i la Margarita, compromesos en cos i ànima amb el socialisme. Ja ho van deixar ben clar d’entrada, quan van donar “gràcies a Déu i al nostre màxim líder”. És inevitable fer una traducció cultural de tot això, situar-ho en un context, en un temps i en un espai. Si veiéssiu el que jo vaig veure, de quina manera del no-res ara floreix la prosperitat, ho entendríeu. El projecte d’engreix de “cachamas” consisteix bàsicament en una llacuna que s’excava a la terra, on es crien els al·levins que, prèviament, s’han comprat a una empresa privada, que els ven esterilizats i que, si s’assabenta que ets bolivarià, t’apuja el preu. Vam veure com els pescaven acorralant-los amb una xarxa amb una tècnica tan antiga com el temps. La Margarita ens explica que en les quaranta-vuit hores que va durar el cop de l’abril del 2002, l’enemic els va col·locar una cadena a l’entrada del ranxo. Era l’avís imminent de l’expulsió. Acabat el cop, la cadena va desaparèixer. El Daniel em va explicar la seva visió del socialisme: pur amor fraternal, molt religiós. Les seves paraules traspuaven sinceritat i noblesa. I, tot i que ens va caure un xàfec d’aquells tan típics de la plana veneçolana, no vam deixar d’assaborir una bona “cachama”.

Prèviament, aquell mateix matí, de la mà de l’Andrea, propulsora social, vam conèixer la planta de llet rescatada pel govern d’una previsible ruïna. La cooperativa anterior havia estirat més el braç que la màniga, com se sol dir, i el govern la va comprar. Aquesta operació de rescat és el que l’oposició anomena “expropiació”. És una planta petita, que produeix uns 12.000 litres de llet al dia i uns 400 formatges, i que garanteix que la planta pugui continuar essent una zona ramadera. En el procés actual, una fàbrica no és només una fàbrica, i aquesta no n’és una excepció. Els dilluns són Dilluns Bolivarians i els treballadors tenen una hora per a parlar de qüestions com la ideologia política o de si hi ha hagut algun problema entre ells. També es canta l’himne. Al taulell d’anuncis, rètols contra la guerra d’Irak. A més, aquesta fàbrica s’encarrega de donar el vas de llet escolar, gràcies al qual tots els nens esmorzen, dinen i berenen al col·legi. Quan ens n’anem, l’Andrea ens demana que “difonguem les coses bones que estan passant a Veneçuela”. I jo solc complir el que prometo.

Crònica urgent d’un viatge canari veneçolà: (VI) Barinas

Arribo a Socopó, estat de Barinas, un 14 d’agost. L’endemà és el Dia de la Candelaria, que es celebra en molts indrets de Veneçuela, el nostre Beñesmer cristianitzat, com sol passar a les colònies. Socopó, on vaig passar una calor que no vull ni recordar, és una ciutat relativament recent, que s’ha convertit en la segona ciutat de l’estat. Camí de la preciosa Casa de la Cultura, veig una pintada que diu “Chávez sí, la seva família no”. Som a l’estat de l’Hugo Chávez, i el seu germà Adrián n’és el governador. Després de l’acollida, gaudim d’un emotiu concert de “cançó necessària”, que és com allà en diuen de la cançó de protesta: a l’escenari, el grup IVEN i el cantautor argentí Marcelo Ferrer. Tot l’acte en sí és una celebració de la revolució i, tanmateix, no tinc la sensació de trobar-me en un acte polític, té més de trobada, no ho sé. Ens allotgem en unes cases acabades de construir a la ubanització Antonio José de Sucre. Són unes cases unifamiliars fetes amb materials de qualitat, encadellat, totxo,… res a veure amb l’asbest cancerígen que la IV República reservaba per als ranxos dels pobres i que vaig poder observar amb els meus propis ulls. És segurament en el terreny de l’habitatge, juntament amb el de l’educació i el de la sanitat, on el salt ha estat brutal. Normalment, per arribar a la realitat de les cases de què ara gaudeixo, hi ha hagut un procés de participació i de cogestió molt interessant entre els consells comunals i les institucions, que m’explica la meva anfitriona Yahaira, una dona encantadora, treballadora del “Instituto de la Vivienda” local. El canvi és espectacular: en els setze anys anteriors (Socopó era una ciutat opositora) s’havien fet cent deu cases. En els quatre anys del nou alcalde, Salvador, mil sis-centes. No m’estranya que el bon home triomfi a les eleccions (80% dels vots, gairebé sense abstenció). És cert que queda moltíssim per fer. Es prioritza l’habitatge per damunt de l’urbanisme, les vies, les voreres,… en molts casos ni existeixen,… però és obvi que les prioritats passen per donar un habitatge digne a la gent abans que asfaltar els carrers.

Per tot això, quan un matí desafio el meu estómac i esmorzo amb Globovisión, m’indigno quan un sàtrapa diu molt seriós que aquestes cases són en usdefruit i que els les prendran si no voten en Chávez. Aquests són els mitjans de l’oposició. En general, els mitjans de comunicació són força partidisites, uns i altres, però els de l’oposició, a més a més, són indecents. Són a l’ètica periodística el que les telenovel·les al bon cine, perquè us en feu una idea. El comentarista de torn, a més, continúa, demanant que es quadrupliquin els preus del petroli perquè, tot i ser una mesura inflacionària, ajudaria a acabar amb el contraban de benzina amb Colòmbia. Això ja us pot donar una idea de la importància que té per a aquest individu l’accés dels més desfavorits als béns de consum. Si voleu llegir premsa partidista, llegiu La Prensa de Barinas (opositor) o De Frente (bolivarià),… Si voleu llegir un diari que vaig trobar força equànime i seriós, aleshores llegiu Últimas Noticias.

A banda de la gent meravellosa que vaig poder conèixer, com el Rafa Garcés, el Richard Terán, la Mary Pinto,… una de les coses més destacables de la meva estada a Socopó va ser, sense cap mena de dubte, la nostra visita al “trueque”, una experiència d’intercanvi on els “prosumidors” (productors-consumidors) experimenten noves formes de relació comercial sense diners pel mig. El que hi ha és una moneda fictícia, el “ticoporo”, que dóna valor a allò que cadascú produeix i porta aquell dissabte. Un cop finalitzada la barata, tots evaluem com ha anat l’experiència. Encapçalant l’evaluació, una filla de canaris que confessa ser una “truequemaníaca”. El poble es desviu.  Els dies següents tindrem ocasió de conèixer més experiències interessantíssimes, però per ara, la impressió no es pot millorar, si no fos pels mosquits i per aquesta calor!

Crònica urgent d’un viatge canari veneçolà: (V) Lara

Jo no sé com us imagineu vosaltres les revolucions, però us puc assegurar que la idea que jo en tenia era diferent. Molt diferent, per exemple, de quan descobreixo que un dels grups més actius del procés bolivarià a Barquisimeto és un grup anomenat “Clase media en positivo”. Són gent profundament compromesa amb el procés bolivarià i amb la construcció d’una societat socialista, amb un profund orgull de classe… mitjana. Tal com em van dir ells mateixos, són empresaris, comerciants, professionals liberals, mestresses de casa,… que es van trobar al carrer protestant contra el cop d’Estat del 2002, defensant la democràcia i ara el socialisme democràtic que es construeix a Veneçuela. Allà van fer un pas més i es van constituir en “organització social de ciutadans i ciutadanes compromesos en el procés de transformació del país que lidera el nostre Camarada i Comandant President Hugo Chávez Frías”, i cito textualment d’un prospecte que em van repartir. Treballen en qüestions com ara la “Escuela de Formación Socialista ‘Simón Rodríguez’”, nens i adol•lescents, turisme, microindustries, prohabitatge, agroalimentària, seguretat ciutadana,… Tenen un local enorme, ben cuidat i, sobretot, ple a vessar, amb una activitat febril de gent que entra i surt, múltiples sales plenes d’ordinadors portàtils on abunden les fotos de Chávez, les imatges de Santa Bárbara Bendita, gent amb insígnies del P.S.U.V. “en defensa de la propietat privada”,… No espero que ho entengueu -aquí teniu un text que potser us interessarà-, perquè ni jo mateix no ho vaig entendre gaire, però sí que espero haver-vos transmès la sensació de commoció tan forta que vaig experimentar pel que fa a la imatge prèvia que jo tenia de Veneçuela, no sé vosaltres. No puc ni vull concloure el meu capítol sobre Barquisimeto sense parlar del Tamunangue de què vem gaudir a Los Crepúsculos, una comunitat de gent meravellosa que fan realitat cada dia el miracle d’una altra vida possible. Érem amb els amics del grup Uyama, gent consagrada a la cultura popular veneçolana, a rescatar-la, revalorizar-la, transmetre-la i compartir-la. I en honor dels qui vam arribar, ens van voler oferir un Tamunangue, una manifestació del folklore veneçolà, síntesi de l’herència hispana, africana i aborigen, que no us podeu perdre si mai viatgeu a l’estat de Lara. Aquella nit es va jugar al garrot canari, vam compartir una sopa de vedella i vam rebre la visita dels joves del consell comunal, amb qui també vam passar una bona estona en una dinàmica destinada a demostrar que tots som un i que “hi ha un sol Déu”, tot i que jo no vaig veure gaire clara la relació entre totes dues coses. L’endemà marxàvem cap al sud, més al sud, a l’estat de Barinas, on també ens esperaven múltiples realitats que donen vida al procés bolivarià. Elles són les protagonistes d’aquestes cròniques.