Archive for tamaimos en català

Matar el missatger

Posted in tamaimos en català with tags on October 2, 2009 by ivansuomi

El president del Cabildo de Tenerife diu en una entrevista concedida al diari el Día que no sap si la institució que presideix des de fa deu anys té competències en matèria de transport (?). I que, a més a més, tan se li’n dóna, si en té o no. Cal tenir valor!

Com que a aquesta mena d’individus no els deu fer gens ni mica de gràcia que els repliquin, quan li pregunten per la neboda d’en Paulino i per altres intents de nepotisme, diu que qui escolta un càrrec públic ha d’anar a la garjola.

Doncs sí, sembla que la millor defensa és un bon atac: si el que fem és tràfic d’influències, i ens sembla bé, a partir d’ara -lluny de penedir-nos d’aquesta pràctica i de demanar perdó- el millor, i el més efectiu, serà intentar continuar escampant la por.

Així que el pròxim pas a l’àtic del poder és ben clar: per tal de donar exemple, caldrà matar el missatger.

Ho aconseguiran?

Menys “esforços”, si us plau

Posted in tamaimos en català with tags on October 2, 2009 by ivansuomi

Diu en Manuel Chaves, vicepresident com és del Govern d’Espanya, que Espanya farà un “esforç” amb el R.E.F. canari. Personalment, i no crec ser l’únic, fins i tot em conformaria que complissin la llei, que, entre d’altres coses, diu que l’Estat es compromet a no invertir a Canàries menys de la mitjana per càpita a la resta de l’Estat (2.963 euros envers 2.753 euros a Canàries per aquest any), una cosa que no es compleix des de… sempre! Però no, Canàries no pot esperar tal cosa d’Espanya, que reparteix els seus diners acontentant totes les autonomies primer, de Gibraltar en amunt; si després sobra res, li toca a Canàries. Només aplicant aquesta lògica s’entén que es vulgui acontentar les illes amb un Pla Especial, fora de la llei de finançament, i arran de la insistència de Coalición Canaria, els mags del “sí crític”. En lloc de convertir-se en llei per a esbraonar les relacions entre Espanya i Canàries, és un acord amb un determinat grup polític en funció dels seus recolzaments parlamentaris. Aquest és l’esforç d’Espanya envers el nostre país. Quelcom hi deu haver a la llei de finançament -bé, ja sabem de què es tracta- si ni a Coalición ni al Partit Popular ni a Nueva Canarias estan contents. Només “la veu del seu amo”, també coneguts com a “socialistes canaris”, s’atenen disciplinadament a jugar el paper de portanoves que històricament els ha assignat el socialisme espanyol, com bé vàren demostrar quan van votar en contra de la LOTRACA 2, canviant el destí del seu vot amb un simple gest de Ferraz. I així estem, amb un pam de nas, entre els qui ens neguen el pa i la sal i els qui no saben administrar els quatre quartos que ens van quedant. No és el grau de bondat del governant de torn a Madrid: és el nul pes polític de Canàries en un context de dependència i d’intercanvi desigual entre Canàries i Espanya, juntament amb el nul valor i valentia de la nostra classe política, tan domesticada, ella. Pensant-ho millor, m’agafen ganes que es deixin estar de tants “esforços” amb nosaltres i que almenys no ens robin tant.

Buscar-se la vida un cop mort

Posted in tamaimos en català with tags on October 2, 2009 by ivansuomi

Els familiars dels afectats per la repressió després de la Guerra d’Espanya (1936-1939) denuncien que les autoritats públiques a l’illa de Tenerife no col·laboren amb les associacions d’afectats en la detecció de les fosses comunes i en les posteriors mesures d’identificació per tal de poder enterrar de manera digna aquestes persones.

Les autoritats no hi col·laboren. Per què deu ser?

“Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts”

Posted in tamaimos en català with tags on October 2, 2009 by ivansuomi

Si lluitem podem perdre. Això diu el gran rètol que hi ha penjat a la façana de la casa dels Medina Cáceres, a la localitat de Playa Blanca a l’illa de Lanzarote. Si lluitem podem perdre. Aquesta família, que viu en aquesta casa des del 1905, s’enfronta des de fa anys a la voracitat dels taurons immobiliaris que, no contents amb haver destrossat l’hàbitat i la manera de viure de la família, pretenen també foragitar-los de casa seva.

Ho veig en un magnífic documental de Manuel Mora Morales mentre encara ressonen les paraules que ha escrit aquesta família per a tot aquell que les vulgui llegir:

“Si lluitem podem perdre. Si no lluitem, estem perduts”

Crònica urgent d’un viatge canari vençolà: (X) Caracas

Posted in Canarias, internacional, tamaimos en català with tags on October 2, 2009 by ivansuomi

A Maracay m’acomiado del grup i començo la darrera etapa del viatge sol. Abans de pujar a l’autobús em passen el detector de metalls i una treballadora de la companyia grava en vídeo les cares de tots els passatgers. Darrera meu, una senyora parla pel mòbil i explica que van segrestar el fill de no sé qui però que ja l’han alliberat. No sap si han pagat, diu. És el primer cop que em topo, tot i que de refiló, amb el tema de la violència. Reitero que en tot moment em vaig sentir molt segur. Passo per San Juan de los Morros; els paisatges són impressionants. Caracas em rep amb el seu enrenou habitual de què només em salva el metro, net i segur. Al vagó, els treballadors d’una empresa pública celebren l’elecció de Miss Veneçuela com a Miss Univers i, com diuen, amb un vestit “rojito, rojito”. A l’altra banda m’espera el meu anfitrió, Ignacio Hernández, músic popular, amic dels seus amics, bolivarià convençut i fanàtic d’Alí Primera, sobre totes les coses. Em regala música popular veneçolana. Les primeres hores transcorren compartint l’estona amb els amics de El Amparo, en ple Catia, barri popular com n’hi ha pocs, on es confonen el cuatro i el timple. La resta del temps el passo coneixent músics, luthiers, bona gent… al taller de Rafael, un lloc gairebé màgic on la gent s’aplega a fer gresca, conversar, beure cervesa i cultivar l’amistat. Allà conec uns nois de l’Ensemble Zuhe. M’expliquen que no fa gaire van tocar amb la rondalla d’un centre canari; els encanten les folies. Són joves promeses de la música veneçolana i en aquest punt és on sorgeix un debat, l’etern debat sobre tradició i modernitat.

Aprofito per anar recapitulant, tot i que sé que encara aniré processant durant molt temps tantes idees i tantes sensacions. Acumulo sensacions contradictòries, sense ocultar que la meva impressió general és molt positiva. En un vagó del metro un rètol em diu que “El presidente Chávez es más que amor, frenesí”, fent-se ressò d’una popular telenovel·la. Algú li ha retallat la cara amb un cúter. Penso que tot el que he vist no es pot explicar exclusivament per l’empenta d’una sola persona; que l’esquerra és molt aficionada a elevar als altars els seus propis gurus… Que l’esquerra ha sigut experta, històricament, a l’hora de mirar cap a un altre cantó i  tenir una doble moralEls mitjans de comunicació progovernamentals insisteixen en la campanya contra l’ús de les bases colombianes per part de l’exèrcit dels Estats Units. En canvi, quan hi va haver el cas des bombarders russos a Cuba el 2008, Fidel va sortir dient allò de “no se’ls ha de donar explicacions ni demanar excuses o perdó”. I Chávez va declarar, “jo faré anar un d’aquests ginys”. Una cosa que per a l’estabilitat de la regió deu ser molt bo, pel que es veu, gairebé tant com els gringos a Colòmbia. Fes el que jo dic i no el que jo faig? Tanmateix, també em pregunto quina és la importància real de tot això davant d’indicadors tan rotunds com el de l’índex de pobresa extrema, que el 1996 era d’un 42,5% i el 2007 del 9,5%. Què pesa més? Què ens hauria d’importar més si, al capdavall, un procés històric, una revolució, és també una obra humana i, per tant, imperfecta? Quin grau d’imperfecció és legítim i convé assumir? ¿Hasta dónde debemos practicar las verdades? ¿Hasta dónde sabemos?, com cantava Silvio Rodriguez. Cadascú ha de respondre a aquesta pregunta. Al meu parer, els veneçolans ho estan fent des de fa onze anys. Fi del viatge.

Crònica urgent d’un viatge canari veneçolà: (IX) Guárico

Posted in tamaimos en català with tags on September 20, 2009 by ivansuomi

Un viatge dins d’un viatge. Així va ser el dia que vam passar recorrent la distància que va des de Socopó fins a Calabozo, estat de Guárico, una ciutat que va néixer com a lloc de desterrament. Bé, de fet va ser alguna cosa més que un viatge. Va ser també música, de la mà del reparador de somnis, Juan Ladino i família; també va ser paisatge, planes interminables, manglars enigmàtics, palmeres moriche… un viatge de dotze hores dins d’un altre viatge que ja frega les tres setmanes. Tot això per arribar finalment a Calabozo i continuar així la nostra ruta per algunes de les experiències més significatives del procés bolivarià. Aquest cop ho faríem de la mà de l’excel•lent guia i de la companyia de Fidelina, amfitriona i “alma mater” de la missió “Madres del Barrio”, un exèrcit de formiguetes sempre amatents, creixent i construint-se. El nostre cap de setmana va coincidir amb les manifestacions a favor i en contra de la nova llei orgànica d’educació, recentment aprovada a l’Assemblea Nacional. Us convido a llegir-la, és curteta, i a decidir per vosaltres mateixos si aquesta llei mereix el qualificatiu de “llei Herodes” que li va encolomar l’oposició. Jo ja l’he llegida i com a ciutadà, però també com a professional de l’educació, no trobo al text legal res sospitós de constituir un atemptat contra la llibertat de l’individu, els drets de la infància o una societat plural i crítica. En molts aspectes és més avançada que la legislació espanyola. Jutgeu vosaltres mateixos. Vaig poder comprovar com al carrer pujava la tensió sense arribar al dramatisme d’anys anteriors, cosa que em van confirmar els amics de la zona. I com els mitjans de comunicació, immediatament, s’hi posicionaven a favor o en contra. Amb tot, vaig trobar a faltar un debat assossegat sobre una llei tan important, un afer tan fonamental en l’evolució d’una societat. Potser n’hi va haver i no ho vaig saber, no es pot estar al cas de tot. Però fixeu-vos que l’educació, com a sistema formal, era del poc que encara romania intacte d’ençà dels temps de l’extingida IV República. No sembla raonable que no es canviï també aquest aspecte d’acord amb els nous temps. A Calabozo també vam poder veure un exemple de nou urbanisme, fruit de la cooperació sino-veneçolana: la “Ciudadela”. Allà es traslladaran els habitants de Lecherito, un petit enclavament de petites barraques on no hi falten les antenes parabòliques de Direct T.V. Per cert, un dels canals que es poden sintonitzar en aquesta plataforma és precisamente la TV Canària Internacional -sempre en termes molt positius- i, especialment, La Bodega de Julián, un programa molt seguit per aquestes terres, i no exclusivament entre els nostres emigrants. Però tornant a la Ciudadela, a banda de l’estil racional, net i cuidat que vaig poder observar en altres llocs, aquí la principal novetat són aquestes pulcres illes de cases de forma circular, amb una zona interior dedicada al conreu a càrrec, com no pot ser d’altra manera, del consell comunal corresponent. Això respon a aquella preocupació que crec que ja us vaig comentar d’evitar que la terra quedi ociosa i d’augmentar així la sobirania alimentària. Les acaballes de la nostra estada a Calabozo tenen un regust de timple, patates i mojo… però també tenen forma d’un globus gegant de paper de seda que vam fer enlairar a la nit. Vam demanar que arribés fins a Canàries. Potser el vau veure. L’havíem inflat amb els desitjos d’un altre món millor i, sobretot, possible.

Crònica urgent d’un viatge canari veneçolà: (VIII) Barinas

Posted in tamaimos en català with tags on September 8, 2009 by ivansuomi

Visitem el “Frente Francisco de Miranda”. Ens hi porta la Mary Pinto, una de les nostres anfitriones, entranyable, tota hospitalitat… El Frente va néixer l’any 2003 com una organització juvenil, tot i que ara ja és una organització intergeneracional. És el nucli dur de la revolució, una espècie d’exèrcit civil que fa servir un vocabulari militar (esquadra, batalló, lluitadors, post de comandament, tropes,…) que a mi no em sedueix especialment però que es dedica fonamentalment a la feina voluntària i social. L’únic requisit per a ser-ne membre és saber llegir, cosa no gaire difícil, donat que l’analfabetisme està oficialment eradicat a Veneçuela des del 28 d’octubre de 2005 (0,1%). Se n’encarrega la missió Robinson, que fins el 2007 havia alfabetitzat 1.568.746 persones. Al Frente coexisteixen, segons vaig poder observar, el llenguatge i l’estètica dura de les organitzacions revolucionàries amb un què de grup d’activistes humanistes, solidaris, gairebé de nou encuny. Sé que el que dic pot resultar contradictori, però em sembla que va ser una sensació compartida, en un espai on tan aviat s’aclamava en Chávez com es feia dinàmica de grups (“la cadira humana”) com la que es fa a qualsevol grup juvenil catòlic o escolta. Vinculats orgànicament al P.S.U.V., es dediquen entre altres coses a l’activisme constant a les seves comunitats, identificant les necessitats (si, per exemple, alguna persona amb discapacitat necessita ajuda) i les potencialitats (feina que desenvoluparan les missions). Agraïts per la visita, ens regalen samarretes, revistes i un volum dels Miserables.

Penso que he parlat massa poc de les missions i malgrat tot són un element importantíssim per a entendre la Veneçuela d’avui. Com segurament molts ja sabreu, arran del cop d’estat del 2002, Chávez decideix fer un pas més en la seva política i passa de coquetejar amb la tercera via europea a construir un socialisme democràtic que, de fet, té més a veure amb Allende que amb Castro. És aleshores quan es comencen a endegar les missions, com a programes específics d’intervenció en el si de la societat per atacar-ne des de dins les necessitats i les deficiències. N’hi ha una pila, i cadascuna es dedica a una qüestió específica. La més coneguda i que ja he esmentat és, evidentment, la Misión Barrio Adentro (I, II i III), que ha ampliat els beneficis de la sanitat pública a Veneçuela, on dominava la sanitat privada sense que ningú no badés boca. Tanmateix, n’hi ha més: Misión Madres del Barrio, Misión Robinson, Misión Milagro, Misión Manuela Sáenz, Misión La Negra Hipólita, Misión Dr. José Gregorio Hernández, Misión Ribas, Misión Sucre, Misión Che Guevara, Misión Semilla, Misión Árbol, Misión Hábitat, Misión Mercal, Misión Guaicaipuro, Misión Vuelta al Campo,… No es poden entendre els canvis actuals al país sense la feina de tanta gent vinculada a aquestes missions.

I així coneixem les “Casas de Alimentación”, uns espais dedicats a garantir els àpats de les persones sense recursos i que es nodreix de la “Misión Mercal”. Generalment, es constitueix una mena de cooperativa a casa d’una família que es compromet a donar un àpat a un cert nombre de persones amb un nivell de necessitat prèviament avaluat pels assistents socials. La idea és que, amb el temps, aquestes cases es vagin transformant en projectes productius en si mateixos, per exemple en un forn de pa. Les persones vinculades a aquestes cases de l’alimentació ho fan de manera voluntària, tot i que reben una beca de 372 bolívars. Aquest és el dia a dia a Veneçuela, amb els seus límits i les seves contradiccions, un país ben diferent del de les miss i les telenovel·les, però al qual paga molt la pena d’acostar-se. Descobrireu que el país està en marxa, portant les regnes del seu propi destí i que, com tothom, ha d’assumir el risc de reeixir i de garantir el dret que té d’equivocar-se. Pròxima parada: El Calabozo, a l’estat de Guárico. S’acosta el final del viatge.